Cada vegada hi ha mes estudis que demostren l’important que és la respiració nasal per a la salut, per això, és molt important que abans de realitzar qualsevol intervenció explorar adequadament les fosses nasals mitjançant un estudi endoscòpic que ens permet valorar si hi ha una desviació septal, un hipertròfia dels cornets inferiors, un poliposi nasal o una sinusitis crònica. La importància de l’exploració prèvia de les fosses nasals radica que les tècniques utilitzades per la majoria de cirurgians plàstics tendeixen a col·lapsar l’àrea de la vàlvula nasal i si en un pacient que prèviament ja presentava 01:00 desviació a aquest nivell tot i que preoperatòriament aquest asimptomàtic i no fa cap dificultat respiratòria, probablement empitjorés després de la rinoplàstia. Una bona respiració nasal és essencial per a la salut. La respiració humana normal és pel nas, la respiració bucal és una ajuda o bé una alternativa però no és el eficient que és la respiració nasal. Quan l’aire passa adequadament a través de les nas es condiciona per arribar adequadament als alvèols pulmonars en les condicions d’humitat i temperatura adequadas .Quan respirem sense dificultat pel nas l’aire arriba correctament als pulmons encara que estiguem a 30º o 30 sota zero, perquè a l’fregar amb la mucosa nasal especialment a nivell dels cornets inferiors i també els cornetes mitjans s’escalfa o bé es refreda segons sigui necessari. Els cilis de la mucosa nasal també contribueixen a netejar l’aire respirat de la pol·lució, les impureses o els al·lèrgens que pugui transportar de manera que si respirem bé potser tinguem una rinitis però probablement evitarem 1 bronquitis que és molt mes greu. Hem de considerar que la mucosa nasal i la mucosa de les vies respiratòries inferiors és molt similar des del punt de vista anatomopatològic.
La respiració nasal permet que l’aire inspirat arribi en les condicions adequades als alvèols pulmonars, però, quan respirem per la boca la majoria d’aire queda bloquejat en el que es diu “espai mort” entre la tràquea i els bronquis però sense arribar als alvèols distals amb la qual cosa no es produeix l’adequat intercanvi gasós amb la sang. La respiració nasal crea la resistència necessària perquè el diafragma treballi adequadament de manera que baixa, augmenta la capacitat ventilratoria pulmonar i a el mateix temps es facilita i incrementa que l’aire arribi als alvèols distals. Una persona amb una bona respiració nasal pot arribar fins al 70% de la seva capacitat aeròbica màxima, és a dir quan fem un esforç aeròbic com ara córrer una persona amb una bona respiració nasal pot arribar a el 70% del seu esforç màxim utilitzant només aquesta via , és a dir, s’incrementa molt la capacitat atlètica i / o Esportiva. A les rinoplàsties a més de millorar l’estètica hem de ser molt curosos de millorar la respiració nasal i utilitzar sempre les tècniques quirúrgiques de resecció de cartilgos alars i d’osteotomies que evitin el col·lapse de la via aèria. Segons la meva experiència també hi ha certs trastorns com ara ansietat i fins i tot certes depressions lleus que milloren considerablement quan millorem la respiració nasal després d’una rinoplàstia la qual cosa és lògic perquè la majoria de mètodes de meditació i / o relaxació es basen en la respiració nasal. alguns dels meus pacients després d’anys d’ansietat i depressions lleus han millorat considerablement a poder respirar normalment pel nas perquè té un efecte relaxant molt beneficiós La respiració nasal és essencial per a la salut perquè facilita el benestar físic i emocional que és tan necessari en els temps que ens ha tocat viure per això en Rinopastia Barcelona no només valorem la milloria estètica sinó que també conideramos com a molt necessari millorar la respiració nasal per contribuir a la qualitat de vida de l’pacient.
La septoplàstia extracorpòria és una tècnica en la qual s’extreu tot el sepum nasal s’intenta redreçar dins de la possible i es recol·loca.
El principal problema que té aquesta tècnica no té res a veure amb la seva dificultat o les indicacions que pugui tenir sinó en la confusió que crea aquesta denominació .Segons la RAE extracorpori significa fora de el cos, és a dir realitzat fora de el cos indueix a pensar en tècniques quirúrgiques molt complexes o avançades i res més allunyat de la realitat. Sempre que fem una colocacion d’un empelt nasal té un temps que és extracorpóreo.
En els pacients amb un enfonsament de l’dorsoo nasal en rinoplàstia Barcelona el que realitzà ENS l’obtenció de cartílag de l’pablellon auricular que va remodelar i posteriorment va suturar a l’dors nasal, en aquest cas encara evidentementene també hi ha un temps extracorpori no podem dir que és una rinoplàstia extracorporea .
Hem de considerar que quan un pacient presenta una gran desviació posterior, en aquest cas la terminologia medica vol dir mes interna però podem mantenir un adequat suport de la punta nasal no cal recol·locar aquesta part eliminada de l’envà nasal.
Aquesta és l’opció que és mes adequada i que és la que va realitzar en els pacients que realitzà 1 septorrinoplàstia a Barcelona.
La septoplàstia és habitualment una tècnica quirúrgica senzilla però això no vol dir que no pugui tenir les seves dificultats com pot ser el cas d’un pacient amb una gran desviació anterior en la qual és dificl d’assegurar el suport nasal adequat per evitar que la punta nasal caigui i es produeixi el que es diu “nas de boxejador” en la qual hi ha un enfonsament de la punta nasal.
La septoplàstia extracoroporea es va descriure inicialment ne l’any 1952 per King i Ashley i i Posteriorment només alguns autors l’han realitzat.
Quan realitzem una septoplàstia diferents autors recol·loquen una petita part de l’cartílag septal que hem corregit, és a dir, en certa manera és una septoplàstia extracorpòria limitada, però insisteixo el terme mèdic utilitzat és inadequat perquè indueix a la confusió ..
Segons la meva experiència en la cirurgia integrada funcional i estètica és a dir en la septorrinoplàstia hi ha diversos factors que són realment importants quan realitzem aquest tipus d’intervencions, el primer és que hem de mantenir al menys 1 cm de suport a la part més anterior de l’septum nasal, és a dir en la part més externa i que la zona de la vàlvula nasal aquest perfectament corregida.
La septoplàstia extracorpòria és una tècnica que no utilitza de rutina gairebé cap cirurgià només podria tenir el seu indicació en alguns casos i és molt discutible. .
Hem de pensar que treure pràcticament tot el septe nasal ossi i cartilaginós d’una sola vegada és una cosa molt difícil de realitzar i que a més no té cap lògica perquè vam crear una gran desestructurazion de tot el nas és a dir debilitem completament tota la estructucta interna i això qualsevol otorinolaringòleg el coneix perfectamnete amb la qual cosa jo mai ho he fet en pacients amb septorrinoplàstia a Barcelona.
La correcion d’el septum nasal s’ha de produir sempre de manera progressiva corregint primer la desviacon de l’envà nasal (septum) mes anterior, és a dir, externa i a mesura que anem progressant procedim a la correcion d’el septum ossi mes posterior o intern.
Quan una tècnica no es popularitza és per alguna raó, en el cas de la setoplastia extracorpòria hi ha diverses la primera és la gran dificultat d’extirpar en bloc tot el septe nasal i el risc que això suposa de desestabilització i col·lapse del nas.
El principal problema però rau en la recolocacion d’un septe nasal que hem extret en bloc, després ho vam intentar redreçar però realment només podrem fer-ho parcialment i finalment el més difícil que és tornar a posar dins del nas aquest envà nasal corregit i assegurar-nos mantenelo en la posició desitjada.
La recolocaion i manteniment en la posició adequada de l’septe nasal és molt difícil si es fa en bloc perquè hem de fixar-lo mitjançant sutures que generin una tensió simetrica a banda i banda de les fosses nasals perquè no generin posteriorment una desviació de l’septe nasal cap a una de les fosses.
La septoplàstia extracorpòria genera molta controvèrsia i no només per la terminologia utilitzada que és confusa sinó perquè des del punt de vista de la funcionalitat no té molta lògica.
En casos en què hi ha una gran desviació de l’septum en els quals no és possible assegurar el adequat suport de la punta nasal és més adequat col·locar un empelt columelar i si això no és suficient afegir a més un empelt caritlginoso obtingut de l’cartílag septal des del ‘àrea K a l’domus cartilaginós que en la seqüència que segueixo en aquests freqüents casos de septorinoplàstia a Barcelona ..
La septoplàstia extracorpòria presenta a més un altre risc que sovint els autors semblen infravalorar i és la possibilitat d’una hemorràgia important perquè una cosa és corregir una desvaicon anterior de l’septum caritlginosa i una altra molt diferent procedir a resercar en bloc a més tot l’envà ossi posterior amb la lamina perperndicular de l’etmoides i el peu de l’vomer perquè és precisament aquí on podem Tenet un sagnat important que requereixi un taponament nasal que dificulti molt la recoloccion de l’envà nasal.
La rinoplàstia aquesta considerada una de les intervencions més difícils .Tradicionalmente s’ha acceptat que entre un 3 i un 5% dels pacients sotmesos a aquest tipus de cirurgia s’han de revisar.
Nosaltres a Barcelona rinoplàstia segons l’última revisió realitzada ens mantenim en aquestes xifres
Durant els darrers anys, però, aquesta xifra a variat considerablement de manera que ha estat objecte de discussió en els últims congressos en els quals he assistit i on s’ha considerat que actualment les xifres de revision en rinoplàstia es situen entre un 20 i un 30%.
Les causes d’aquest increment de revisions es deuen al fet que actualment hi ha un major nombre de cirurgians que realitzen aquest tipus d’intervencion i també a les majors expectatives dels pacients.
A Barcelona seguint els criteris majoritaris aconsellem esperar el menys 1 any per a realitzar una revisió d’una rinoplàstia.
La gran majoria de pacients en els quals ha de realitzar una rinoplàstia secundària presenta els problemes a nivell de l’terç inferior sent els mes freqüents una desviació de l’envà nasal, una punta nasal caiguda i una desviació de l’dors carilaginoso i en menor mesura també de l’dors ossi.
Quan afrontem la correcion d’una rinoplàstia secundària hem de valorar que és el que més incomoda el pacient si és bàsicament un problema funcional per desviació de l’septum o envà nasal, és estètic o tots dos alhora.
Quan planifiquem 1 rinoplàstia secundària hem de comprendre que li desagrada o incomoda mes a l’pacient i explicar-li quina és la solució més adequada .En alguns casos s’ha de explicar-li que potser es pugui millorar però no corregir completament la deformitat.
A Barcelona rinoplàstia considerem que per aconseguir un nas funcional i estèticament correcta en el cas d’una rinoplàstia secundària hem de procedir a una reestructuracion de l’terç inferior del nas de manera que hem d’aconseguir el suport adequat perquè respecti l’estètica i la funcionalitat
Si un esquelet nasal no té la suficient integritat de suport, aquest es distorsiona o col·lapsa a causa de les forces de cicatrització.
La reorientació i el reposicionament dels cartílags de la punta produeixen una aparença més favorable i previsible.
Les maniobres que vam realitzar a Barcelona rinoplàstia per estabilitzar la base nasal són empelts columelares, empelts d’expansió i també empelts de reforçament dels cartílags alars en el cas que estiguin molt debilitats per una resecció excessiva.
En el cas de les deformitats de dors cartilaginós estan poden correspondre a una deformació “supratip” o “en bec de lloro” per sobre de la punta nasal en la qual una resecció de la part anterior de l’septum corregirà aquesta deformitat intermèdia. La deformitats de l’terç mitjà cartilaginós solen ser degudes a un col·lapse unilateral o bilateral a aquest nivell. la solució que utilitzem habitualment és la col·locació uni o bilateral de “spedader graft suturats entre el cartílag triangular i el septum nasal.
Si la deformitat de l’dors nasal és en “cadira de muntar” a Barcelona rinoplàstia realitzem la seva correcció mitjançant l’obtenció d’un empelt de cartílag auricular que es fixa mitjançant sutura a l’dors nasal.
En el cas de l’terç superior ossi del nas la deformitat pot ser una mínima irregularitat de l’dors nasal que un raspat podrà solucionar o bé una desviació (laterorrinia) a causa de la realització inadequada o insuficient de les osteotomies laterobasals en aquest cas haurem de valorar si realitzem noves osteotomies, procedim a un raspat o bé hem de col·locar un empelt que en aquest cas és realment difícil de mantenir en la posició adequada per la dificultat quirúrgica d’l’accés.
Hem de considerar que per més experiència que presenti el cirurgià sempre tindrà una taxa de rinoplàsties secundàries.
Un altre factor a tenir molt en compte quan es realitzen aquest tipus d’intervencions és si la rinoplàstia prèvia la realitzo un altre cirurgià amb la qual cosa no podem saber del cert que realitzo o bé que tipus de complicacions es van presentar.
Particularment sempre intento comprendre als pacients i solucionar el seu patiment però quan plantegem una rinoplàstia secundària és molt important establir una molt bona relació metge pacient i en el cas que no es pugui aconseguir una relació de confiança declino realitzar la intervencio si considero que és un pacient molt reivindicatiu perquè la taxa d’èxit d’una rinoplàstia secundària és inferior a una rinoplàstia primària pel fet que les dificultats són molt més grans
Esta web utiliza cookies, puedes ver aquí la Política de Cookies.
Si continúas navegando, estás aceptándola.
